Respecte entre metges i responsabilitat de la prescripció

Roser Marquet, Carme Batalla, Anna Bellés, Lluïsa Morató, Helena Roig.
Membres de la Comissió de Deontologia del COMB.

(Amb l'autorització del president de la Comissió Deontològica del COMB per la seva difusió)

INTRODUCCIÓ

De ben segur tots els professionals que treballem a EAP del sistema públic de salut tenim, amb més o menys freqüència, pacients que consulten “només” perquè els “passem les receptes” de medicaments que han prescrit altres metges (privats, de mútues o altres especialistes del sistema públic). Sovint, l’única informació que se’ns proporciona és una recepta sense cap diagnòstic ni raonament que justifiqui el perquè de la indicació i selecció d’aquell fàrmac en concret.

Amb la informació de què disposem sobre el pacient, podem estar d’acord amb el tractament proposat i assumir-ne la responsabilitat o oferir-li l’alternativa que creiem més indicada. En aquest cas, no és estrany que el metge que ha indicat el primer tractament faci comentaris poc respectuosos sobre la nostra actuació.

EL CAS

El director d’un Equip d’Atenció Primària (EAP) de la xarxa pública denúncia a un company per una possible violació d’alguns articles del Codi de Deontologia del COMB.

Es tracta d’un metge que, en la seva consulta privada, atén a persones que després van al seu metge de família de l’EAP a que els faci les receptes a càrrec del Servei Català de la Salut (SCS). Diversos metges de família de l’EAP, al no estar d’acord amb els medicaments que prescriu el company, ofereixen altres alternatives als pacients. Quan els pacients li expliquen el canvi, el metge reacciona verbalment i entregant-los escrits que qüestionen els coneixements, la professionalitat i els motius dels metges de l’EAP pel canvi de medicació.

Després de la instrucció del cas es conclou que hi ha una vulneració dels articles 26 i 97 del Codi de Deontologia, el que constitueix una falta greu. La Comissió de Deontologia i l’Àrea Jurídica en els seus informes preceptius estan d’acord amb la qualificació de la falta i la proposta de sanció i la Junta de Govern a la vista de la instrucció i dels informes citats decideix sancionar la conducta.

DISCUSIÓ

La prescripció d’un medicament és el punt final d’un acte professional que comença amb un motiu de consulta, segueix amb una exploració, una avaluació diagnostica i, finalment, una recomanació terapèutica. Per tant, cap metge ha d’entomar la responsabilitat d’una prescripció feta per un company de forma acrítica, sense haver-ne fet una avaluació i arribat a la conclusió de què, realment, és la millor recomanació que se li pot fer al pacient. Assumir la responsabilitat de la prescripció de forma automàtica és una pràctica imprudent i podria concórrer en la vulneració de l’article 47(1) del Codi de Deontologia.

Quan un professional d’atenció primària fa aquest procés i, per qualsevol motiu, arriba a la conclusió de què aquells fàrmacs no són els més adequats pel pacient, ha de rebutjar assumir la responsabilitat de fer-se’n càrrec de la prescripció i oferir l’alternativa que, segons el seu criteri, sigui la més adequada.

Malauradament, no és infreqüent que, quan un metge d’atenció primària del sistema públic fa correctament aquest procés, conclou que no es pot fer responsable de la prescripció i ofereix una alternativa al pacient, el metge que ha fet la prescripció original reaccioni davant del pacient, verbalment o per escrit, posant en qüestió la qualitat professional i, fins i tot, la moral i les motivacions que han portat al metge d’atenció primària a no assumir la “validació” de la seva prescripció. Sovint, fins i tot indueix al pacient a creure que darrera de la decisió del metge de família hi ha raons economicistes.

Aquest fet és una clara vulneració dels articles 26(2) i 97(3) del Codi de Deontologia, provoca desconcert en els pacients i una pèrdua de confiança que afecta a tot el col·lectiu, començant pel metge que fa el comentari. El respecte a la dignitat personal i professional entre companys és una de les normes bàsiques de la pràctica professional que hauríem de conservar.

Comportaments com el que es descriu en el cas són del tot impropis d’una professió que aspira al respecte i la confiança dels pacients i la societat.

Altrament, tampoc és excepcional que metges de la pràctica privada o mutual facin creure al pacient que aconseguir la prestació farmacèutica derivada d’un acte mèdic fet fora del sistema públic és un dret inqüestionable. O que altres especialistes del sistema públic de salut donin per fet que el metge d’atenció primària té “l’obligació” de fer-se càrrec de la seva prescripció. Signar una prescripció no és un acte burocràtic sinó mèdic, del qual se’n deriven responsabilitats legals, deontològiques i morals. Cap metge ha d’esperar que un company assumeixi, d’entrada i sense informació, la responsabilitat d’una prescripció que no ha fet. I, encara menys, fer creure al pacient que el metge de família te el deure de fer-ho.

Els metges en exercici privat o mutual han d’informar als seus pacients que la prescripció derivada dels seus actes no està coberta per la sanitat pública, i que el seu metge de família te la potestat de fer-se’n o no càrrec segons hi estigui d’acord.

Un element clau per una correcta avaluació de la idoneïtat de la prescripció és disposar d’informació complerta. Per tant, qualsevol metge que recomani un tractament a un pacient, tant si es tracta d’exercici públic o del privat, ha de proporcionar-li informació suficient perquè el seu metge de família pugui avaluar la idoneïtat de la prescripció i, si ho creu convenient, assumir-ne la responsabilitat. D’aquesta forma evitarem conflictes entre companys i perjudicis per als pacients.

(1) El metge no emprarà procediments ni prescriurà medecines amb les quals no estigui degudament familiaritzat i que no estiguin basades en l’evidència científica o en l’eficàcia clínica, encara que el pacient hi consenti.
(2) ... (el metge) Mai no ha de fer judicis o comentaris despectius sobre el diagnòstic, el tractament o el pronòstic establert per altres col·legues. Ha d’entendre’s directament amb el metge que té cura del pacient o, si fos el cas, amb el Col·legi de Metges.
(3) La relació entre metges mai no ha de comportar desprestigi públic. Les discrepàncies professionals han d’èsser sempre discutides entre metges i en el si del Col·legi de Metges o d’altres organismes o col·lectius professionals. Solament quan aquestes vies estiguin exhaurides es podrà recórrer a altres instàncies.