Títol: CATARSIS. Sobre el poder curativo de la naturaleza y del arte.
Autor: ANDRZEJ SZCZEKLIK
Traduït del polonès al castellà per J. Sławomirski y A. Rubió
Ed. Acantilado. Barcelona febrer 2010.
“He escrit aquest llibre per mirar de prop la professió a la que em dedico i, potser, amb la esperança de despertar l’interès del lector, ja que tracto temes com la malaltia i el sofriment que, tard o d’hora, ens afectaran a tots. El llibre parla de l’art de la medicina, es a dir, de la capacitat de reconèixer les malalties i del do de preveure o pronosticar el seu desenvolupament... amb la convicció de que la medicina i l’art tenen un origen comú en la màgia”.
Andrzej Szczeklik va néixer el 29 de juliol de 1938 a Krakovia, Polonia. Després de graduar-se a la seva ciutat natal va especialitzar-se a Wroclaw (USA) on va treballar set anys. Després va completar la seva formació a Suècia i a la Universitat de North Carolina. Des de 1989 es catedràtic de la universitat de Krakovia de la que ha estat Rector i Vicerrector.
La seva investigació inclou malalties cardiopulmonars, asma induït per aspirina i mediadors químics en les malalties circulatòries i respiratòries (eicosanoides). Es autor o coautor d’uns 600 articles publicats en revistes com Nature, Lancet, NEJM, JCI, BMJ, Blood, Circulation, etc.
Va publicar Katharsis al 2002, llibre que acaba de ser traduït al castellà i del que parlarem en aquest post.
Suspès entre la ciència i l’art, el metge està a una cruïlla ja que en general aquestes dues activitats humanes es consideren contradictòries.
Catarsis parla de l’art de la medicina sense ocultar que es tracta d’una habilitat provinent de la màgia, una habilitat difícil de definir, donat que reuneix de forma inextricable elements de l’art i de la ciència. El llibre ens revela les innumerables dubtes i preguntes que el poderós mag es planteja en el seu interior. Sin embargo, el doctor Szczeklik ens apropa al mateix temps a una rara avis, al veritable “Gran Metge”, aquell a qui els seus col•legues tributen una admiració casi idòlatra perquè, a diferencia d’ells, per a saber-lo tot no necessita més que mirar al pacient.
El llibre es erudit, personal i creatiu. Es remunta als inicis de la medicina i s’interroga sobre el seu ofici. Recorda oportunament como el camp de la salut ha d’estar més relacionat amb la caritas que amb la economia.
Vivim en una època paradoxal en lo que toca a la medicina: per una part, mai abans havia estat tan avançada. Fa sis-cents anys Petrarca va afirmar que si deixàvem a les mans dels metges a la meitat de mil persones amb la mateixa malaltia i l’altra meitat l’abandonàvem a la seva sort, aquestes últimes haurien més possibilitats de guarir-se. Pel que sembla va ser a partir de 1910 quan un malalt tenia més del 50% de possibilitats de beneficiar-se de la visita a un metge... Però, per altra banda, l’exercici de la medicina mai havia estat tan deshumanitzat.
Aquest esplèndid assaig reivindica la recuperació de l’estret vincle que unia al metge i al pacient des de els albors de la medicina.
A la medicina es produeix la trobada entre dues persones: el malalt i el metge
... I el malalt parla. Se l’ha d’escoltar, s’ha de sentir la seva història. I, de quan en quan, es necessari fer-li alguna pregunta per tal de que no perdi el fil, aclarir algun detall important o determinar la cronologia. Pel narrador la seva història es el més important del mon. L’oient mai ha d’oblidar que alguna de les històries que escolta serà la seva qualsevol dia, perquè alguna de les malalties li tocaran en sort també a ell.
El metge ha de sentir curiositat per escoltar la història per que el malalt noti, potser per primer cop a la seva vida, que algú està realment interessat pel seu infortuni.
A més la present obra fa un recorregut magistral per la historia de la medicina, ple de referències a la música, la literatura, la mitologia o la filosofia: l’elixir de la vida, l’alquímia, els mites grecs, la serp d’Aesclepi, Vesali...
Szczekik desgrana qüestiones fonamentals com el de la complexitat de la vida i la profunda interconnexió entre els humans entre si i l’univers exemplificat en el mite de les moires. Reflexionarem sobre el sofriment i la mort.
Avui la mort no te cabuda al mon que a emmalaltit de eterna joventut
Les Moires
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada